VAIVENS FEMENINS

Les dones han sigut i són el pal de paller de la societat rural tradicional, tot i així, l’aportació laboral, econòmica i social al territori no ha estat comptabilitzada ni en les estadístiques ni en la història. Es per això que des de Territori de Masies volem rendir homenatge a les dones que han fet part del nostre territori i de les nostres vides, posant al lloc que pertoca les múltiples activitats que han permès que siguem on som avui.

El projecte vaivens femenins remarca les anades i vingudes de les dones en un territori rural. Aquests vaivens s’accentuaven si el nucli familiar no tenia propietat pròpia, era el cas dels masovers i masoveres, que a través de contractes d’arrendament treballaven la terra de masos que llogaven a canvi de pagar un terç o un quart del que produïen. Aquest contractes a vegades eren molt estables però d’altres cops eren menys duradors a causa d’un context històric de canvis en la ruralitat i de la guerra i postguerra, que van desestabilitzar aquests contractes de masoveria.

Escola

Abans, en general, l’escolarització dels infants era ben curta. Normalment s’anava a escola des dels 6 anys, des que el nen o la nena pogués arribar a peu a l’escola sense problemes, i fins als 12-14 anys, quan ja es podia començar a treballar la terra de casa, o aportar-hi un jornal. En el cas de les noies, aquest fet s’accentuava més ja que, d’una banda, la instrucció femenina no es considerava tan necessària com la dels homes i, de l’altra, el fet que moltes vegades la seva incorporació a les tasques de la llar fos possible i necessària més aviat. Durant el franquisme nens i nenes anaven a classes separades.

Normalment, les nenes acabaven l’escola abans que els nens per poder-se dedicar a aprendre aquelles tasques que es consideraven pròpiament de dones: les labors. Moltes nenes quan acabaven la seva etapa escolar, anaven un parell d’anys a aprendre a cosir.

Les escoles es localitzaven als petits nuclis de població que es troben dins del Territori de Masies. Les cases de pagès disseminades per tot el territori feia que hi hagués nenes que triguessin gairebé dos hores per arnar i tornar de l’escola. Aquest fet provocava que algunes cases contractessin mestres particulars per als seus fills i els infants de les cases veïnes també hi anaven.   

Amb la meva germana anàvem a col·legit allà a les Cases, que tenien una mestra pels seus fills, i també hi anàvem nosaltres, però la meva germana hi anava al matí, i després jo, perquè també havíem d’ajudar a l’avi i fer les feines de casa.
Quan ja vam ser grans ens feien anar a cosir, i aprendre de lletra, i ja deien que mentre se sapigués fer les quatre regles, sumar restar, multiplicar i dividir i fer una carta, ja n’hi havia prou.
Núria Marsinyach, 1930.

Dones de pagès – FEINES

Una dona de pagès és aquella que viu i treballa a pagès. Generalment quan se’ls demana de què treballen, diuen que “no treballen”, que fan “feines de casa”, que són mestresses de casa. Però sota aquest paraigües, hi ha un ampli ventall d’activitats que ocupaven el seu dia a dia.  

Dins la unitat familiar les dones eren les encarregades de cuinar, netejar la llar, fer la bugada en basses o safareig, cosir i apedaçar la roba, anar a buscar aigua, tenir cura de l’hort i el bestiar, anar a mercat a vendre els excedents, conservar els aliments, cuidar els fills i a les persones grans de la casa… així com també, en temps de sega, ajudar als homes en les feines del camp i portar-los el menjar al tros. La diversificació de les activitats en les explotacions agrícoles feia que en el sistema de producció, les tasques realitzades per les dones i els homes es complementessin i quedessin difoses en un tot únic.  Les feines realitzades per les dones, asseguraven el treball productiu extern.

Totes aquestes feines es repartien entre les dones que formaven part de la família. En aquella època, a les masies hi convivien tres o quatre generacions i a temporades, també s’hi afegien els mossos i segadors que ajudaven en les feines del camp. Això es traduïa en unitats familiars d’entre 10 i 20 persones.

Una dona sola no es podia fer càrrec de totes les tasques. Normalment, era la filla gran la que es quedava a casa a ajudar a la família i fins que no es casava no deixava el nucli familiar. Tot hi així hi ha casos en que les circumstàncies varen fer que fossin les filles petites les que es quedessin a casa.  Les cases que disposaven de més mitjans, comptaven amb el suport d’una minyona.

Sovint, les feines que tenien a veure amb la logística – portar els àpats al camp, anar a buscar aigua… – se n’encarregaven, des de ben petites, les nenes. Aquestes també col·laboraven en les tasques més senzilles del manteniment de la llar com ara parar taula, escombrar, fregar plats, palar patates…

Era força excepcional que les dones de pagès estiguessin donades d’alta a la Seguretat social, ni ser remunerades. Tot plegat enfortia una greu desigualtat en la independència econòmica del moment, com en la futura, aquella relativa a pensions. No és fins l’any 2003 que desapareixen les restriccions legals que impedien a dos conjugues d’una mateixa explotació cotitzar simultàniament al Règim Especial Agrari de la Seguretat Social.

Portar les trujes a cobrir, cuinar, les feines de casa, els horts, rentar la roba, cuidar els conills i fer-los herba, portar el menjar pels homes que treballaven al camp… Sort que una dona mai estava sola amb una casa perquè sinó no se n’hauria sortit de la feina que hi havia. Les cases que només hi havia una dona llogaven una criada.
Maria Guix, 1931.

Mercats i Fires

La petita autonomia econòmica que tenien les dones  de pagès sovint venia de les vendes a mercats de la zona. Els mercats i les fires dinamitzaven la vida social i l’economia dels pobles i les cases. Les dones hi portaven a vendre conills, pollastres, ous, verdures… i a la vegada compraven el que els hi feia falta per passar tota la setmana.

Com que les distàncies es recorrien a peu hi havia molts mercats i cada zona tenia el seu mercat de referència. Els mercats més importants eren a Solsona, Cardona, Torà i Calaf. Però pobles com Sanaüja, Su i l’Hostal Nou també tenien el seu mercat.

Les fires també havien tingut molta importància. En destaca Solsona amb 13 fires l’any – entre elles la de Sant Isidre i la de Sant Josep – i Torà amb quatre. També hi havien les Fires de la Torregassa i l’Empelt, molt concorregudes i actualment encara es celebren. Aquestes fires tenien el seu origen en la transhumància i hi assitia molta gent tan de la comarca com de comarques veïnes. Aquestes fires acostumaven acabar amb un ball de tarda.

Una de les figures recordada i coneguda per tothom era la Caputxina, era una arramassadora de Solsona que es recorria tots els mercats i fires comprant conills, gallines, pollastres, ous i tot allò que la gent portava de pagès, per portar-ho a vendre a les capitals.

Menàvem la terra i jo anava al mercat. Primer hi anàvem amb un animal, el dia que teníem de portar més fato hi anàvem amb carro, però el dia que no n’hi havia gaire hi anàvem amb una mula. Hi anava jo sola amb una mula, i anava a vendre. Les dones de Calaf ja m’esperaven quan arribava allà, perquè quasi bé tot el que portaves, ja ho portaves vengut perquè t’ho havien encomanat de l’altre dia: “Quan vinguis porta’m d’això, porta’m allò i allò altre…”. I arribaves allà i venien totes les dones a buscar-t’ho. I hi anava sola, sí, sí, sola, sola.
Rosa Pallarès, 1924.

Minyones

Per a mantenir el funcionament d’una casa de pagès feien falta moltes mans, es per això que les nenes ja des de ben petites col·laboraven en les tasques de la llar. Les cases amb més recursos acostumaven a tenir minyones que ajudaven amb les feines de casa i mossos que ajudaven amb les del camp.

Els motius per ser minyona eren diversos, solien ser les filles més petites, que al tenir les grans ajudant a casa, aquestes anaven a ajudar a altres cases que els feia menester amb la canalla, la casa, les bèsties i l’hort. D’altres motius que portaven a fer de minyona era si es moria el marit de jove i no s’heretava cap mas. 

Ser minyona no era sinònim de cobrar un jornal, la majoria treballaven a les cases a canvi de tenir les necessitats bàsiques cobertes, eren poques les que cobraven.  

Sense jutjar si el treball infantil era correcte o no, el fet del requeriment de nenes i adolescents per a treballar a les cases de pagès, remarca la necessitat del treball femení en l’estructura familiar per a que tots els engranatges funcionessin.

Amb 12 anys ja me’n  vaig anar a fer de minyona, el meu pare ja havia mort. Me’n cuidava de l’hort, roba i si tocava també feia el menjar. Per fer de minyona dormíem i menjàvem a la casa però no ens pagaven cap jornal, jo vaig marxar amb una mà al davant i l’altra al darrere.
Maria Àngels Font, 1929

Dones i Salut

Naixements i sexualitat

Les dones tenien els parts a casa. Si el part era complicat s’avisava al metge, però sinó els infants es tenien a casa amb l’ajuda d’una comadrona (llevadora) i de les veïnes. Normalment hi havia una comadrona per municipi i era la que assistia a les dones durant el part.

Quan una dona paria, no podia sortir de casa fins que no havien portat al nen o nena a l’església, normalment era al cap de 15 dies, i a les tres setmanes es batejava. A partir d’aquest moment, les dones ja podien fer vida normal. Després del part, si una dona tenia dificultats per alletar el seu fill o la mare s’havia mort durant el part portaven les criatures a les dides, eren dones que alletaven altres nens i nenes.  

La sexualitat i el cos femení ha sigut un tema molt silenciat durant molt temps. Durant l’embaràs les dones vestien amb roba ampla per amagar la panxa i quan la canalla innocentment demanaven per l’origen del nens se’ls explicava que els portava una cigonya de París o que l’havien trobat sota una col, darrere uns boixos o a la menjadora dels animals.

Les encarregades d’explicar quatre coses sobre educació sexual a les adolescents eren les amigues o germanes més grans que ja s’havien casat. Una de les coses que els hi explicaven era el moment del primer contacte amb el marit. Però fins llavors, les nenes passaven la menstruació i tots els canvis del cos  d’amagat.

Home, quan havien de tindre una canalla nosaltres no ho sabíem, tampoc, que l’haguessin de tenir. Perquè no era com ara, ara ja els ensenyen. Llavores ningú els veia, perquè les dones anaven vestides d’una altra manera i això no ho sabies.
Rosa Pallarès, 1924

Remeis Populars

Les dones eren grans coneixedores de medicina popular, recollien tota mena de plantes del bosc i preparaven els seus ungüents i infusions per guarir tota mena de malalties, des d’un refredat al sarrampió.

Quan ens posàvem malalts ens donaven aigues d’herbes: d’escupiosa, timó, til·la, flor de saüc, herba de Sant Antoni, d’herba prima… te’n dira un munt! L’aigua de flor de saüc amb una culerada de mel anava bé pel costipat, l’endemà ja estaves mig curat.
Quan vaig pasar el sarrampió… el caldo de serp blanca! Mare meva quina maniada… La mare havia sentit a dir que la serp curava el sarrampió i me’n va dorar, però com que sabia la meva mania amb les serps no m’ho va dir que era aigua de serp. I jo vinga a veure aigua de serp i escupiosa que es la cosa més dolenta que hi ha al món. Quan em vaig curar del sarrampió, em vaig enterar que havia vegut aigua de serp i vaig agafar tanta mania que se’m va omplenar els llavis de panses.
Maria Bortoló, 1933.

Dones i actes

Religió

L’activitat litúrgica era molt seguida per totes les cases de pagès, tenia un caràcter popular i servien de relacions veïnals. Les parròquies eren les encarregades de generar un sentiment de comunitat dins del territori tan disseminat. En la quotidianitat del dia a dia, l’activitat de l’església estava molt integrada: les pregàries, les creences, resar el rosari, anar a doctrina, els tocs d’oració… eren alguns costums que es tenien.

Els diumenges s’anava a missa i a confessar-se. Es deien dos misses, la missa primera que es feia a trenc d’alba i la missa major que es feia a mig matí. Dins l’església els homes i les dones tenien llocs assignats, els homes es situaven a l’esquerra de l’altar i les dones a la dreta. Normalment, les dones acostumaven acudir a la missa de primera hora, d’aquesta manera podien arribar a casa per a poder preparar el dinar.

A casa érem molt religiosos, es resava el rosari… ho feia la mare. Cada dia. Els nens anàvem tots a missa. Tots. Uns anaven a missa major, altres a missa de matí —com que allavorens en feien dues, de misses, doncs els uns anaven a una i els altres a una altra. I els diumenges ens feien anar a l’església a doctrina. I antes de fer la comunió també ens feien anar a l’església i ensenyaven la doctrina.
Encarnació Freixes, 1929

Priores

Les priores eren dones que s’encarregaven de tenir l’església arreglada. A cada parròquia hi havia dos priores, una casada i l’altra soltera. Era un càrrec rotatori entre les cases que formaven part de la parròquia, acostumava a durar un any. També es cuidaven de fer ramets de flors i els diumenges després de missa, dels dies més assenyalats, es col·locaven a la sortida de l’església repartint aquest ramets a canvi de fons per a la parròquia.

Festes populars

Les festes eren marcades per dates religioses, els pobles celebraven les festes majors i els sants més assenyalats que estaven relacionats amb els patrons dels pobles i els oficis més estesos com ara Sant Antoni o Sant Isidre.

L’època on es concertaven més les festes majors eren al mes de maig i a finals d’agost fins a principis d’octubre ja que corresponia als mesos previs i posteriors a segar. En els dies de festa, una missa marcava l’obertura dels actes festius. Al sortir de missa es repartia pa beneït entre els assistents. Després es feia ball de migdia, un bon dinar de festa major a les cases, ball de tarda i si s’esqueia, una mica de sarau a la nit.

Les noies acudien a les festes i als balls acompanyades d’algun familiar, normalment el pare o el germà. Es col·locaven al voltant de la pista esperant que algun home les tregues a ballar. Uns dels balls que no faltaven a cap festa eren el de rams i el de casats. A les festes majors era on es començaven els festejos.

La festa major és el primer diumenge de maig hi acostumàvem a fer dinar familiar i ens arreplegàvem més de 30 persones. Es feia ball i a vegades fèiem sarau al vespre a una casa veïna que tenien una sala ven gran.
Cèlia Albets, 1946.

Guerra

Durant la guerra es va passar molta por. Joves, capellans, monges, objectors… es van emboscar o refugiar en cases de pagès per evitar anar a files o per la persecució anticlerical que hi va haver. Els religiosos que s’amagaven en masies es feien passar per tiets o tietes concos, mossos o minyones.

La gent de les masies va crear una xarxa de suport al voltant dels emboscats per fer-los arribar el menjar i passar-los informació. Les dones hi van tenir un paper fonamental ja que eren les que rebien la pressió directa dels guàrdies d’assalt i, a la vegada, s’havien de fer càrrec de la casa, el camp, els animals i la família.

Moltes cases van patir robatoris de menjar, ramats, bestiar, carros… però tot i així, al·leguen la sort de viure a pagès durant la guerra perquè tot i la misèria mai van arribar a passar gana.

El meu pare feia de pastor i els germans treballaven la terra. Per la Guerra, tenia 8 o 9 anys i  els meus germans es van haver d’emboscar. El meu pare es va posar a treballar la terra, i jo feia de pastora. Passava una por quan passaven les avionetes del Franco i jo era al bosc amb el bestiar… Sentia a dir que tiraven bombes i que un s’havia de posar un tronc a la boca i ajaure’s a terra, jo corrents a amagar-me.
Maria Freixes, 1927.

Transport

Moure’s pel Territori de Masies, i en general en terres pageses, era especialment difícil i més si eres dona. Eren molt poques les dones que es treien el carnet de conduir, per obtenir- lo les dones necessitaven una autorització paterna o del marit. Fins ben entrats els anys setanta les dones que volien treure’s el carnet de conduir necessitaven de fer el servei social un parell de mesos, a un hospital, a la Creu Roja… En general, les dones de pagès no sortien massa de casa, fos la seva o a la que servien. Quan ho feien, solien dependre d’algun familiar o marit, tret de viatges amb a peu o amb la mula per anar a vendre a mercats o dels pocs cotxes de línia que existien.

L’Any 72 per treure’t el carnet havies de tenir els serveis socials fets, que allavornes podrien ser diferents coses… També es passava pagant dos o tres canastilles per sinó podies donar el temps. Quan jo me’l vaig treure allavorens ja no servien les canastilles i se que vaig anar al hospital dos o tres mesos a cuidar els iaios.
Immaculada Pujol.